Anurs

Característiques generals

Els anurs s'anomenen així perquè a diferència dels urodels no tenen cua en estat adult. Aquests amfibis tenen unes extremitats posteriors molt adaptades al salt ja que en quasi totes les espècies dels anurs són allargades i potents. Altres modificacions que han sofert són: una pelvis més robusta, unes costelles curtes i una columna vertebral també més acurtida ( només com a màxim 9 o 10 vertebres). Aquestes adaptacions els ha servit com un sistema de locomoció i alhora de defensa per escapar del seus enemics ja que aquests efectuen uns salts molt ràpids i imprevisibles que els allunyen dels seus possibles depredadors. Però els anurs a més utilitzen altres sistemes per a desplaçar-se com caminar, córrer o grimpar.

Altres característiques que també tenen els anurs són: les de posseir uns ulls grossos que els permeten localitzar amb facilitat a les seves preses que estan proveïts d'unes parpelles que els protegeixen de les partícules en suspensió o els serveixen per poder veure quan estan sota l'aigua. Tenen una pell nua amb glàndules cutànies que humidifiquen la pell o segreguen substàncies tòxiques o irritants, una respiració pulmonar i cutània, un timpà superficial i una boca ampla amb o sense dents.

En els anurs és fa difícil distingir entre el mascle i la femella. Això es posa una mica més fàcil en el període de reproducció ja que a alguns mascles sel's desenvolupen callositats còrnies als palmells de les mans de les extremitats anteriors que els serveixen per subjectar fermament a les femelles durant l'amplexus o per evitar perdre la presa per culpa de la relliscositat de la pell nua i llisa de la femella. La femella es diferencia del mascle perquè durant l'estació reproductora el seu cos augmenta considerablement de pes i de volum degut a que fins que no efectuï la posta dins seu porta els ous.

Però la característica més important que tenen els anurs es la de produir sons per atraure a la femella. Aquest fenomen està produït per fer circular l'aire procedent dels pulmons a les cordes vocals i sovint és amplificat mitjançant sacs vocals. Aquest procés l'experimenta el mascle dels anurs. L�emissió de sons es pot sentir fins a 1'5 quilòmetres de distància i es produïda individualment o en nombrosos grups de mascles. També es poden sentir altres sons molt estridents i desagradables com són els que es produeixen quan algun anur ha estat capturat per un depredador o en el període reproductor quan un mascle es subjectat erròniament per un altre mascle de la mateixa espècie o d'espècies diferents.

Els anurs gairebé sempre tenen una fecundació externa i s'efectua a l'aigua. L'amplexus pot ser pels engonals o axilar. Els ous són postos a l'aigua en cordons com fan els gripaus o en paquets com fan les granotes i presenten unes dimensions i unes formes que són característicament diferents segons a la família o a la espècie a que pertanyin. Cada ou està envoltat per una càpsula gelatinosa que es dilata en el moment de tenir contacte amb l'aigua i així augmenta de volum per protegir a l'embrió.

Després de passar un parell de setmanes neixen les larves aleshores es queden atrapades per la substància gelatinosa procedent dels cordons. Uns dies més tard aconsegueixen alliberar-se. És llavors quan s'adereixen a la cara inferior de les plantes aquàtiques o a la fresa per mitjà d'un disc xuclador. Aleshores les larves no tenen encara formada la boca i viuen de les reserves que hi ha en el rovell dels ous, respiren per brànquies externes i no presenten la regió del cap diferenciada de la resta del cos. Passats uns dies es poden alimentar d'algues microscòpiques i matèria vegetal perquè a partir d'aquest moment ja tenen la boca ben formada. Amb el desenvolupament d'aquest òrgan i d�altres s'acaba la fase larvaria i comença la fase del capgros. Aquest es diferencia de la larva perquè te obertures nasals, boca, obertura anal i bec corni, no té una clara diferenciació entre el cap i el tronc i perquè no té branques externes ja que ara són internes. Ara encara segueixen amb la mateixa alimentació fins que els creixen les potes posteriors i després les anteriors. Quan aquestes els han crescut adopten una alimentació carnívora i quan els creixen les extremitats anteriors la cua s'els comença a reduir fins que la perden. És en aquest període que l'animal adopta la respiració definitiva, la respiració per pulmons o pulmonar. Aleshores el capgros s'ha transformat per mitjà de la metamorfosi en estat adult.

Les granotes i els gripaus són les formes bàsiques que poden presentar els anurs. La forma de granota està representada pels rànids i la del gripau pels bufònids.

Es diferencien entre elles perquè les granotes són més àgils i de cos més esvelt i estilitzat ja que posseeixen unes potes llargues i adaptades per a efectuar salts precisos i ràpids i perquè són d'hàbits més aquàtics i tenen una pell molt més llisa que la dels gripaus. Els gripaus són més robusts i més pesats, són de costums més terrestres, tenen una pell molt més rugosa i aspra i per desplaçar-se caminen en lloc de saltar.

Altres característiques diferenciadores entre la granota i el gripau són: les callositats còrnies situades al palmell de les mans, la forma de la pupil·la; si és horitzontal o vertical, les dimensions del timpà i si tenen o no membrana interdigital.